dissabte, 29 de Maig de 2010
Avui hem fet una bona sortida, 100 kilometrets aproximadament (a mi m'han sortit 123), en unes 4,5h.
Temperatures entre 21 i 27ºC.
Altitud acumulada: 1635m.

Perfil.



4 cims, dels quals 2 són els més destacables (Ordal i Sta.creu de l'Orde), Els Cassosts els hem passat per la vessant més fluixa (un seguit de repetxons), i el Tibidabo l’hem atacat des de Vallvidrera.


Avui, l'Ivan i l'Iker estrenàven Tàndem. 

Mireu l'Ivan... No està content ni res el tio.

I la Pepi fent posturetes, Jajajaja...

Venga Iker, que con este pepinorro se tiene que ir...



Fotos de la grupeta.






Hem anat tots junts (5 tàndems), fins al peu de l’Ordal.
L’Ivan i jo, hem començat a bon ritme.
La veritat es que jo duia molt bones sensacions i pujava a menys de 140 ppm, notava que feia força, però amb comoditat.
Ràpidament el tàndem Víctor-Iker i nosaltres (Ivan-Carles), ens hem destacat de la resta.
Quan han començar les corves de Les Casetes d’en Julià, ja he notat que l’Ivan no duia el mateix ritme, així que em aixecat una mica el peu.
En Víctor i l’Iker s’han anat allunyant, però sempre els hem tingut a la vista.
La Pepi i en Sergi ens han passat, anàven molt bé.
L’Ivan anava a menys a cada pedalada que donava, és normal si el nano no entrena, el sentia rebufar com un búfal al meu clatell.
La rampa del Lladoner l’ha acabat de rematar, al descans que hi ha just coronar-la, m’ha demanat de parar, i s’ha posat a vomitar bilis (pobre).
Més amunt l’Iker havia parat per una punxada, la Pepi es para a la seva alçada, i mentre l’Ivan es recuperava, ens passen l’Elvira i la Vane.


Tornem a arrencar, passem als aturats i poc abans de coronar el cim, ens agafen en Javi i en Miguel.
Amb tot, hem fet els 14 km de pujada a un promig de 18 km/h, no està gens malament.

El cim de l'Ordal.


El pobre Ivan després d'haver-se "buidat" a l'Ordal.


Voleu dir que l'Elvi no li canta la canya?

La Vane impassible.

Crec que el revulsiu ha fet efecte.


Esperem la resta, i iniciem la baixada cap el desviament direcció St.Sadurní.
Els repetxons dels Cassots s’enganxen a les cames de l’Ivan, així que m’ho prenc amb calma, i fem companyia l’Elvira i la Vane.
La resta ens espera als Cassots, i ens deixem anar per la sinuosa baixada cap St.Sadurní, m’encanta aquest descens!
Els tobogans fins Gelida els negociem amb dignitat, i un cop al poble, ens aturem a fer la Cocacola” (30 km/h de mitga).

La niña bonita.


Tornem a la carretera de Gelida, direcció Martorell.
Arribem plegats a Martorell, i ens dirigim cap a Molins de Rei, no sense sentir alguna protesta en veure el repetxó de Martorell, jejeje...

Ja de tornada...
A sac!!!












 

En arribar a Molins, iniciem la pujada a Sta.Creu d’Olorde.

L’ivan ha viscut un veritable calvari, ho ha passat francament malament, no només perquè no anava, sinó perquè intentava buscar una pistonada impossible per a ell, per a que jo no l’hagués d’arrossegat tant a la pujada.

Jo no em cansava de repetir que es relaxés, que jo anava bé, i que es deixés portar.

S’ha de reconèixer, però, que és un patidor, i que el pundonor el feia treure forces d’on no hi havia.

El problema es que no s’adonava que després de cada intent d’augmentar el ritme, es buidava més, i jo tenia que arrossegar més encara, el millor quan un no va, es dur un ritme el més constant possible ja que cada intent d’avivar-lo, per petit que sigui, es cobra un preu molt elevat.

Per postres, he començat a sentir una sèrie de torçons al ventre, que juntament amb la pressió que em generava la bufeta plena, ha fet que ho comencés a passar malament. 

Finalment hem coronat, ara ja amb patiment per part dels dos, ja que malgrat m’he sentit amb bona pistonada, quan el copilot “s’apajara” en pujada, el tema es complica (al marge de les bombolletes fent curses pels meus pobres budells).

Ja ens esperava tota la colla a l’explanada, hem agafat aire, begut una mica, l’Ivan a pujat al cotxe, i em seguit baixant per a girar a la dreta i enfilar-nos per Vallvidrera, anant a cercar el Tibidabo.

Al principi notava la musculatura asfixiada, sort que en Ferran ens havia posat un 30 per superar la pujada.

No he perdut de vista el tàndem d’en Sergi i la Pepi, però m’he quedat uns 150m.

Poc a poc he anat agafant el meu ritme, baixant corones, i recuperant bones sensacions.

Al cim m’esperava l’Ivan, al costat del cotxe de suport, ha muntat novament, i ens hem deixat anar, juntament amb el tàndem de la Pepi cap a BCN, i el velòdrom.

 

M’ho he passat molt bé, com sempre.

El recorregut ha estat duret per als tàndems, però la veritat, es que aquestes rutes són les que a mi més em motiven.

Poc cotxe, pujades, baixades, i per suposat... La bona companyia.
Publicado por cpradasg @ 20:57
Comentarios (0)  | Enviar
Comentarios